Eix òptic

Eix òptic, viatjar en el temps a través d'una fotografia

En l'estudi del llenguatge del cinema hi ha els qui estableixen dos punts de vista sobre el cinema. Alguns, liderats per Pasolini, veuen el cinema com un món on l'imatge és posada a mercè de la realitat, representant-la fins al punt que les seves propietats es multipliquen fent-la més real. Altres, com Godard, posen la imatge en un pedestal religiós, atribuint-li un potencial formal infinit, un poder propi, independent del món natural.

Amb un dispositiu intel·ligent, la veterana directora russa Marina Razbezhkina posa aquestes dues mons en crisi en el documental Eix òptic. Una peça congelada del passat és vista en una còpia fotogràfica ampliada per aquells que viuen en el present. El lloc és el mateix, els espectadors canvien en el temps, s'identifiquen en les cares fantasmes d'aquells que ja estan morts i que ocupaven el mateix espai en l'era soviètica.

Les còpies ampliades són l'obra del pioner rus del documental Maskim Dimitriev. Es dirigeixen a set llocs, des de l'interior del luxós saló d'un palau, l'exterior d'una humil casa de camp o el fotostudi ocupat per una diva burlesca.

Les persones ordinàries s'enfronten al poder de la imatge i la realitat es confronta a si mateixa en diferents nivells temporals i socials.

És una exquisida experiència visual en què, amb un simple cop d'ull a una imatge, emergeixen les emoc